El fin-de-semana passau estuvi a Abuquerqui. Allegué tardi pa vel los teatrus que echavan i los estalachis a cuentu del festival mediaval. Hui, comu quien dizi, a arrecogel los papelis. Sin embargu, no me quitó de passeal entre las callis dela parti vieja i golisqueal ena casa'l cura convidau duna zagalina preciosa revestía astilu antiguu i escuseteal unus librus en latín que tenían de muestra. Tamién anduvi pala botica a vel los frascus con yervas. Ena chimenea colgavan unas rastras i descansava una carranca rehumbrosa. Arreparava enos arcus delas puertas i apreciava ca detallinu dela cantería: paquí una cara, pallí una herraúra, pallí una concha, pallí una caracola... Ena puerta Valencia namás sabía que retratal las marcas de canteru i miral pa tolos laus comu un críu chicu preguntandu-mi, en viendu el feitíu dela arquitetura, a tentu delos engranis de fechi. Passeé por cima dela muralla en ronda solitaria con cudiau de no abarrancal-mi i queá-lus sin coluna semanal (paque vean que piensu en ves en quandu en ustés, amigus letoris!).

Ya, pola tardi, mos abrierun el castillu de Luna. Me parava a ca ná viendu los rinconis, leyendu lemas delos escúus, marcas de canteru andiquiera ata que, dispués de bel satisfechu el coquillu, subí i deque vidi la imensidá d'enzinaris, sierras i monti, me se vinu un pensamientu: aquel castillu asseñalava un cachu dela tarta, símbolu del poel dunus pocus por cima delos estremeñus que labran uertus, carean piaras ajenas o descuajan. Aquellas pieras eran la conseña dela soberbia i el defendimientu del interés dunus poquinus. Duquis, marquesis, señoris, amus tós delo que se vé dendi allí arriba, modelus de comportamientu i lengua i mesmu protagonistas de cantaris. Verdaeramenti, los estremeñus ai sigrus que no semus amus de ná, ni siquiera de nusotrus propius. Ara que mos goviernan dendi otras torris, semus menus libris que nunca. Peru essu no importa, mentris que mos ofreçan el barru delas conquistas pa espolijal-mus.