Esta semana hue el día d'Estremaúra. No escrivu d'ellu porque me sienta más espirau i nel fondón del coraçón revolei la bandera verdi, branca i negra. A estas alturas dela penícula ya sabemus que los coloris dela nuestra tierra son otrus más políus i rálidus: el brancu dela frol del cerezu, la xara o el cirgüelu, el azul delas casas i cortijus rayanus, el gris engranujau delas toças delas puertas de piera, el amarrón delas bellotas ena montanera con vetas delas lascas de jamón, el verdi reziu dela enzina i el colorau duna vaca sollá del cielu estremeñu o el dela sangri de tantus paisanus que murierun por culpa delos coloris ajenus- Estremaúra es una tierra grandi, demasiau grandi comu pa llevá-la en el pechu, por essu dizin de nusotrus que semus desuníus: tenemus que partí-la pa poel guardá-la en fanecus drentu dela nuestra modestia o vivil varias vidas pa poel gozá-la entera.

Muchus vestíus con venceju dirán bobás pa engatusal, peru la verdá es que mos sentimus estremeñus porque semus del mesmu suelu ondi hoza el guarru, cabrestean ovejas i cabras i s'esponi el lobu solitariu, bebemus dela mesma agua dondi bebin los xilguerus i los charquinis i respiramus del mesmu airi pondi vuela el butri, la cigüeña i el çorromícali. Los sus menumentus más grandis no están enas capitalis ni enos puebrus, están enos bolus i canchus del berrocal, esparramandu-si por sigrus enas ramas dun alcornoqui, enos carcavuezus delos regatus, enas cuevas milenarias i enos atarfalis delos ríus. I la razón del ombri que vidu en tó essu la casa i la vida no la desdizirá ni el Apolu de Delfu, porque d'essas pieras sacó la casa i cercó el ganau, descansó en baxu dela higuera más castiza i vivió sin más ansia que l'ofrecía dela tierra ni más lengua que la que sintió alos antiguus. Essi ombri enrazau i essa tierra rica celebru yo. Ogañu el ombri s'engaña, troca la tierra i la lengua pa vivil ena ilusión de sentil-si a gustu assín en ella i contra él la tierra por huerça se revolverá.