THtueraparti dela propaganda i los autus estitucionalis i políticus hechus en el Día de Estremaúra -pelagi postinosu, jeitu entrincau pa una retrataúra d'anuariu-, vemus que esta fiesta passa sin sel soná, concruíus los celebramientus en ferias localis, anguna furriona de ayuntamientu o familial en el campu i vesitas a Gualupi.

Enos balconis, piringutus i abitoquis se vían lazus i banderas de quandu el mundial, peru la nuestra, óndi estava? El día vien asseñalau en colorau en el calandariu, echandu cuentas salin unus diínas entrillaus pa dil alas prayas de Uelva. Sí, tamién los uvun que celebrarun la nuestra tierra comiendu chocus pallí abaxoti. Quea polo claru que no sabemus celebral la nuestra tierra, más que enlleandu-si la boca de "estoy orgulloso de ser extremeño" i achuchandu los "me gusta" conas retrataúras d'ella.

Cuyu puebru que drentu dela galvana más gandonga d'aquel día, celebró el su caraiti, no siguiendu arrayus ni papelis escritus por naidi, sino la luna i la tradición. Velallí Frexenal, al son dela gaita bailandu los sus dançaoris dendi las sieti dela mañana formi lo hazían muchu tiempu á. Quien pregunti dándi vien estu, los vezinus respondin que delos celtas. Qué sabemus allá! Si viendu aquella fiesta, ni la vestimienta, ni el son, ni el passu son de tiempus que poamus entendel- Los dançaoris dela Virgi dela Salú, en el pleniluniu de setiembri, bailan clissaus, comu los dervichis, pola música que se repiti duranti oras i oras.

Tres generacionis en tradición milenaria, dendi los más chiquininus ata los que llevan más de trenta añus a dançal, siguin téntigus mentris que tola coltura imaterial tradicional se farrunga al reol. Los estremeñus conas raízis más hondas no siguin númirus pintaus, se guían pola tierra i la luna, el ritu i la fiesta, i conoci el nombri verdaeru delas cosas: es el pogressu del ambienti, no delas perras, que te lleva al mesmu passu delas estacionis, no del interés i la bucheta.