Esti fin-de-semana passau, dispués de queá-lu adiau, púi vel por fin la nombrá ermita que dizin de san Jorgi, pallí enas tierras del sul de Salol. Ena metá de parti nenguna, renti una vía pecuaria , bien asseñalá i entre vacas i chotus, una torri i una ermita. La ermita de san Jorgi, un honchi. La torri delos Mogollonis, un tinau. Más palantri, un cortiju i otra quaira de piera. Más patrás, el castillu delas Seguras. Tierra de lanchas megalíticas i juntura natural en Salol, endispués de lindis i partijas. Alas vezis no atina unu a sabel por qué entre las enzinas i las escobas puei nacel el arti. Estus ooparts que el ombri d'agora no es escapás d'esprical i que pal antiguu era la su manera de sentil el mundu mos desmientan. Essu que es incomprendibli has que quien tien los medius, peru no la voluntá, se descadeça d'ellu i el que tien la voluntá, peru no los medius, s'agini i se desazoni. Ei vistu tantas obras delos antiguus,muchas d'enantis de sel Estremaúra, farrungás, sin cudiu ni miramientu, que qualquiera diría que mos importa más el fubu que las nuestras raízis. Quienquiera que se propusiera acabal cona estoria delos estremeñus namás tuvu que engardillal-mus con unas raferías (que'l jamón huera la crème de la crème en gastronomía, unas tierras eternas pa caçal i la patenti del conceutu de "botellón"), paque tolo demás importara tres. No vos estrañi que vengan el día de mañana otrus dahuera que sí sepan aprecial lo que tenemus i passi una de dos: o que mos acabin de farrungal los exemprus penenis dela nuestra estoria o que mos troquin lo que creivamus sabel delo de patrás. A! Coila! Dispensai, amigus letoris, que essu llevan sigrus hiziendu- lu! Me desdigu. Mejol me queu enos revacaerus a tentu del sentíu delas palabras que Juan de Ribera pintó en essa ermita que ya adelantó el futuru gastronómicu de Caçris: sume arma tua, pharetram et arcum, et egredere foras cumque uenatu aliquid apprehenderis fac mihi inde pulmentum .