Estus días atrás conocí la obra de Pecharromán espricá del mesmu autol allá pa Passarón. Enos ratus que se salía del guión, palremus a tentu de custionis dela coltura i cómu es dal vencijonis al'arti dendi un puebrinu tan chicu comu essi. Mos queó claru que'l su museu es una isla ena Vera i que'l artista tamién entre los vezinus: la personalidá es quien da la manu al artista, no los pimenterus ni los cabrerus. El passeu, rebuessu d'españolismu por mé delos sus símbolus, hue a paral alo pocu que esplotan el dineru pa custionis colturalis. Retruqueé que pa ciertas fiestas que dizin colturalis sí que ai perras, velaquí los torus i otras barbariais comparantis. "Quándu dimus a mual!" dixu la vos del'arti i denseguía mos enliamus a ponel casus concretus. Velaquí mos estuvu mentandu del dolmin de Xaraís que ni echan una poca de tierra pa mantené-lu. Me recordé con essi comentariu precisamenti dela tierra i las pieras que están picandu enos cerrus del Valli de Xerti pal amejoramientu dela carretera. Vel cómu los dientis dela escavaora pegan mordus al Cerrillu de Nava'l-Conceju, de por sí ya mermau pola cantera, arrancandu a ca mordicá la fusca delas barrancas que tantu tiempu precisó p'assujetal de manera natural el suelu, has herveteal las assaúras. Tós queremus buenas carreteras i que no se mos caiga un canchal despresu en el capón del cochi, ata aí llegamus, peru quiciá que no mos reparamus lo suficienti quandu guiamus ena caterva de cerrus sajerraus comu si hueran azetunas, las barrancas sin cerral con tiritas de malla metálicas o los buracus enos montis, chinfarrás toas que dan horma ala naturaleza en favol dela ligereza del ombri modernu. Hagamus lo que hagamus, ahilamus a trompitalegus contra naturam i le muamus el nombri pa dizil que ai pogressu i arti en ellu en el afán essi dela lenguagi convencional d'engañal-mus nusotrus propius. Comu mos dixu Pecharromán aquella tardi, tamién es mestel retratal los destravíus del ombri, no solu las cosas bonitas.