Dizía un poeta romanu que escrivió un prospetu amorosu aquellu "sed cur fallaris, cum sit nova grata voluptas et capiant animos plus aliena suis?" Con tanta cenzillés i llanura lo dixu, que paici mentira que essas palabras guardin un analís sicológicu bastanti atinau. Quiciá que lo nuevu i ajenu engamoniti más que lo antiguu. Agora con el añu nuevu que acaba d'entral en esta idea moderna dela liña temporal que se pierdi divissa paici que mos renovamus conas uvas. En essi espurechamientu que train las pomporitas del cava, por drentu dimana una huerça voluntosa que se prendi comu un mistu i mos lleva a tecel una retahila de proponimientus. Comu si dependiera de nusotrus endelgaçal con recholás de propagandas de chocolatis i pogramas de cozineu i comías a toas oras! Dexal el humaeru, los vicius, estrenal-si apreparandu-mus comu pa una lobá o una larzina. Sin embargu, lo que verdaeramenti está ena nuestra manu enderezal, lo desmiramus i ata lo passamus por cima. Estamus demasiau metíus ena caterva i desapartaus dela naturaleza comu pa sel coscientis de nusotrus propius. Me preguntu pa mí, si una lengua hiziera proponimientus, quál sedrían? Estaría a procura de nuevus palrantis, quedría que los escrivientis mejoris la gastara enos sus escritus i que los letoris la tuvieran entre las leyendas. Quiciá, ansiandu tamién lo nuevu, se salga delas hondalizas i delos tinaonis i quiera d'espaceal-si pola capital o al revés, harta de humu i de caías copetúas s'avanci a un campu cencíu. Si el estremeñu, dispués de comel-si unas bellotas an pie duna enzina, s'alevantara i dixiera: comu veu que la genti ya no acúi alas enzinas ni sabi mental la tierra que l'arroea, no allegaremus alos lubricanus sin dil a ella i refrescá-li las orejas con el'agua delos fragüinis i las palabras que s'enrean enas taramas o dan la boqueá an pie delas toconas que ellus mesmus premitierun cortal.