En una delas chalras últimas que dimus, un zagal mos preguntó pola gramática del estremeñu, que si tenía. Entendí con essa pregunta que si avía una norma escrita que lo legitimara, ena idea de que, pa una cosa essestil, devi d'estal escrita o ena redi. Palré delos ententus dela revista Belsana , dela sonadía que cogió la de Pablo Gonzálvez i queó por mental la de Carlos Quiles, toas dendi una almiración destinta. Los apontamientus gramaticalis que dan velaí los estudius filológicus en revistas i manualis son ténicus i ajorraus... cogin de referenti i ata de pairi (!) el castellanu, ena cencia essa que s'agarva tras del se non è vero, è ben trovato i del porque sí . Son cientus delos estudius i vocabularius i quasi que nengunu dis ná de cómu se usan las palabras, ni cómu acolocá-las en una frasi ni si essi verbu precisa dun de o dun con. No s'osserva quasi ná dessu, porque está más interessanti asseñalal variantis, faltas o sobrantis i los -ismos que tupin comu choriçus. 'Barbarismos', 'vulgarismos', 'arcaísmos' i otras especiis assín de saborosas añidin al condumiu a trocu de que enguji o ahiti dispués de leel. En viendu que es más resaltanti que una palabra se diga con r o sin ella, con y o con ll i en pintal mapas (lo que gusta tiral lindis!), los que dan en llamal envestigaoris desatiendin poblemas dela hondura dela lengua comu la sintassi o la etimología. Lo que no hueran avançau los estudius delas lenguas d'Estremaúra si dialetólogus, professoris i envestigaoris, cona corteza despressa, antigual de charriscal, hueran al miajón! La gramática está en el usu, la norma lo enverea un ratinu en el correl delas muacionis. Assinque, si volet usus i si el usu dependi delos palrantis, ai gramática. Otra cosas mu destinta es la que mos dan a entendel que'l puebru es el que escogi la lengua: valienti jangá! Essu no era ni quandu avía tradición: agora que ai dotrina, no mos dexan ni agarral-mus alos reflanis delos avuelus!