Paici que la lengua, por muchu que vaiga ena boca, tamién quiel d'emperifollal-si i rebumbal quandu se saca en púbricu. Apeninas precisa dun micrófonu pa mual el son dela s , cogel un ganguillu i una caía. En essi momentu d'apregonamientu salin nombris en -ista i en -ismu i los verbus tós agarran un retumbillu en -izal tan largus que con unu componis un haiku. Da igual la lengua que palris, porque esti tiraeru preteneci al chapurreu corrienti del expert o specialist , palri francés, italianu, ingrés o portugués. Cutaínu el estremeñu que está fueraparti d'ellu (puei pensal paí angunu). La verdá es que nusotrus apeninas tenemus unus pocus de verbus en -izal , empréstamis religiosus (martirizal, bautizal, agonizal ) i los nombris en -ista , poquinus tamién, desquitandu artista , son astilu gañotista, navajista, trasperlista o leyista , tós con un sentíu desvaloreanti. Peru descudiin ustés, que ya tenemus de genti que no sabi dizil apreparal o avial , pos relumbra más organizal. Lengua soberana la delos que gastan del optimizal , tan postinosu i aparenti comu un bisturín con pelras encustrás, antigual del amejoral , tan maníu i rehumbrosu. Estu mos toca de raspafilón, porque vienin por mé del castellanu, peru esta linda lengua tamién s'embebi i rindi anti el raeru delo grobal de má que agacha el testú comu las demás ermanas. Velaí el andal delos tiempus, la lengua por baxu la coltura, la coltura por baxu la política i la política por baxu las comenencias! Assina, a pocu a pocu, vá muandu la lengua enos puebrus más desapartaus dela nuestra Estremaúra i d'Uropa entera, en el esperantu esparavanau i charramandusqueru cautivau en despachus gris, regau con sebu negru i alquitrán. Con estas almiracionis, lo que no s'entiendi es cómu no vivimus ena riqueza, reziúra i calentança dela nuestra lengua ena que sabemus mental la churuvía o el çorongollu !